Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (X)

Pel dissabte de la 1ra. setmana de Quaresma...

Renuncieu a creure-us superiors als altres?

La gent important, segons Déu, són els humils i senzills de cor. Aquests sempre són els primers. Aquells que viuen sense donar-se importància a sí mateixos i viuen així i moren amb la senzillesa dels fills de Déu i que enterrem a les parròquies.
Ho va dir Maria: Ha omplert de béns als pobres i els rics els ha acomiadat sense res. Tendim tant a considerar les persones pel que càrrec que ocupen en la política, pel que saben o pels títols universitaris, per les seves riqueses o pels seus comptes bancaris, dels que diuen que tenen i dels que no diuen que tenen...! Déu no ho veu així. Crec que fins i tot es diverteix. És molt de Déu confondre la gent important i dels qui es creuen més cristians que els altres. Els qui no són importants en el món, són els seus preferits i estic convençut que quan arribem al cel trobarem aquestes persones que ens rebran, persones en les que no ens havíem fixat mai en aquest món ni els havíem considerat en res i per res. Són els seus fills i les seves filles.
A aquests Déu els perdona els pecats més fàcilment, perquè ells no s’han considerat superiors als altres i millors que ningú. Maria era d’aquesta raça, i si no hagués estat la Mare del Senyor, ningú parlaria d’ella. Seria una dona que hagués format de l’anonimat de la història de tants, que són recordats amb prou feines per dues generacions i després són oblidats. Però Déu no els oblida. A la gent important els fan un quadre o els fotografien i els posen a les parets com a persones il·lustres, però potser aquests que semblen tant importants eren uns fracassats, perquè no van estimar. Demanem avui a Jesús: Senyor, feu que no em consideri superior a ningú i que tracti als altres amb senzillesa de cor i comprensió.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (IX)

Pel divendres de la 1a. setmana de Quaresma...

Deixar les inquietuds en el cor de Jesús.

El Pare Claude de la Colombière, ara sant, que era un bon noi, una mica massa sensible, escrivia aquestes paraules en els seus escrits espirituals íntims que ara tradueixo del francès:

«Déu meu, estic tant segur que vós vetlleu per aquells que esperen vós i que res pot mancar els qui ho esperen tot de vós, que he resolt de viure en el futur sense cap inquietud i de descarregar en Vós totes les meves preocupacions».

Això no vol dir, és clar que les preocupacions no deixin de ser-ho i que cal buscar intel·ligència i els mitjans perquè deixin de ser preocupacions. Però quan les deixem en el cor de Jesús i sabem que allí són sempre, són viscudes d’una altra manera per experiència. Per això la jaculatòria dels nostres pares no és pas risible, aquella que diu: Sagrat Cor de Jesús en vós confio.

Us ho poso en francès, pels qui en sabeu, perquè aquesta pregària és dolcíssima en la llengua original:

«Mon Dieu, je suis si persuadé que tu veilles sur ceux qui espèrent en toi, et qu'on ne peut manquer de rien quand on attend de toi toutes choses, que j'ai résolu de vivre à l'avenir sans aucun souci, et de me décharger sur toi de toutes mes inquiétudes»

Nota: Avui és dia d’abstinència. És un manament de l’Església i un signe de comunió.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (VIII)

Pel dijous de la 1 setmana de Quaresma...

Alegra’t, cristià, cada dia de la teva fe, també avui

La gent que està amargada no troba cap motiu d’alegria en res. Hem de pregar per ells perquè si estan amargats és que tenen algun problema.
La vida de cada dia és el lloc on trobem i manifestem la nostra joia. Tot allò que és quotidià, tot allò que forma part de la geografia del cor, és el motiu de la nostra alegria. No sé, els petits detalls, la gent bona que trobem, l’alegria dels nens, el pa de cada dia, un pa treballat i menjat amb amor.
Però els cristians portem una altra alegria molt a dins: som creients. Els cristians portem l’alegria del Crist Ressuscitat dins del cor. Es aquella alegria que no ens pot prendre ningú, perquè el Senyor ens l’ha donat. He conegut cristians que han passat les depressions més profundes, però aquestes no han pogut amb l’alegria de la fe; sembla una bogeria dir-ho: vull dir que no han deixat de confiar en el Senyor.
Alegra’t, cristià, cada dia de la teva vida. Diguem a Jesús: Estic content perquè crec en Tu. Et dono aquesta alegria i et demano que en faci un regal pels altres.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (VII)

Pel dimecres de la 1a. setmana de Quaresma...

Mira el cel.

Els qui vivim a la ciutat ens fa bé de mirar, encara que sigui amb mirada dissimulada, el cel i la seva immensitat. No oblidem quan caminem a la ciutat de mirar un instant el cel. Poso per exemple quan traspassem la plaça de la Llibertat tant oberta al cel o quan baixem pel carrer Ample on es dibuixa rectilini el campanar de la Prioral. Més aquests dies d’hivern en què el vent l’ha netejat i l’ha deixat amb tota la claredat. El cel ens fa recordar que el món és gran i alhora petit. El cel ens fa recordar que hi una immensitat sense límits visibles sobre nosaltres. Qui sap dir on s’acaba el cel? El cel és la memòria de la immensitat de Déu Creador i recordem la primera veritat de la fe: Crec en Déu Pare, creador de les coses visibles i invisibles. Mirant el cel ens adonarem que el cel, si estimem Déu i els altres, el portem dins. El cel serà heretat per aquells que porten l’amor de Déu a dins del cor. Déu és el seu cel, immens, llum i més llum. Mirar el cel, encara que sigui un instant és un dir: Sí, senyor, sé que ets aquí com a creador i redemptor. Més enllà de l’univers, per damunt i més enllà d’aquest espai, hi ha la Plenitud divina, sense temps i sense espai. No hi ha el buit, hi l’Amor. Mirem avui el cel, com furtivament, com si féssim l’ullet al Pare del cel, com un dir: Sé que hi sou, Senyor meu! Que sempre hi ets! I estic content de la meva fe. Us adoro creador de totes les coses.

Els cristians hem de mirar el cel, però també hem de mirar el terra per no ensopegar i mirar també aquelles existències que no coneixen cap cel, sinó els inferns de molts sofriments.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (VI)

Pel dimarts de la 1a. setmana de Quaresma...

Alegrar-nos cada dia del que tenim

L’alegria del cor no està fora de nosaltres ni menys en les coses materials. La font de l’alegria és el cor. Un dels pecats capitals és l’enveja. L’enveja del que té l’altre és font d’infelicitat. Que aquest sentiment sigui allunyat de nosaltres. L’enveja sempre creix en silenci i molt sovint se’ns fa difícil reconèixer que som envejosos.

Hem d’estar contents del que tenim, del que és nostre, de la nostra família, dels fills... i donar-ne gràcies a Déu. És propi de persones immadures somniar vides que no han estat ni seran mai. La vida ens posa sempre en algun lloc i és aquí on ens cal ser feliços. De què serveix maleir la vida? És aquesta vida que visc que té valor per mi, pels altres, per Déu. Això vol dir: que un espòs ha de dir: Quina sort que tinc de tenir a la meva esposa com a companya de la meva vida! Quina sort que tinc de tenir aquests fills que tenen aquests noms tant macos i que veig créixer! L’actitud d’avui és aquesta: «Us dono les gràcies, Senyor, per tot el que és meu. No desitjo res ni envejo res de ningú. Estic content del que m’has donat i ho estimo». Sé d’un matrimoni que, quan la filla pujava al llit dels seus pares, el marit pensava: Senyor, tot el que em fa feliç és en aquest llit: la meva esposa i la meva família.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (V)

Pel dilluns de la 1a. setmana de Quaresma...

Ser agraïts amb tothom

Durant el dia sempre trobem persones que treballen per nosaltres i ens serveixen. Em refereixo, per exemple, a treballs com és ara els qui treballen als centres comercials. M’hi he fixat a la caixa del Mercadona.... mil vegades passem per la caixa... la gent paga i molts no són capaços de mirar a la caixera i desitjar-li un bon dia o un bon treball o fer un somriure d’agraïment.
En la ciutat moderna tenim un gran perill de deshumanitzar-nos. Sempre hem de manifestar-nos agraïts amb les persones que treballen en llocs així. Amb naturalitat, sense ficció ni afectació, hem de manifestar-nos agraïts amb tothom que serveix, ja sigui amb la paraula, amb la mirada o amb un somriure. L’altra no és mai una persona anònima... és sempre algú que agraeix la amabilitat i que a lo millor té el cor trist i nosaltres li podem donar alegria.
El papa Francesc, amb les seves ocurrents sortides, un dia va dir : «No podem anar per la vida amb cara de vinagre». Aquest propòsit no és qüestió d’educació o de bones formes, sinó de caritat. Sant Pau en algun lloc va dir «Sigueu agraïts i amables amb tothom». Fem aquesta pregària: Senyor, avui tractaré tothom amb gratitud i amabilitat. I això farà feliç els qui tractaré, em farà feliç a mi i et farà feliç a Tu, Jesús, Senyor meu.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (IV)

Pel primer diumenge de Quaresma...

Avui els sacerdots baixen les escales de l’altar

Es Diumenge i primer Diumenge de Quaresma. Els diumenges sempre són dies bonics (encara que per alguns, això diuen, és un dia avorrit). El Diumenge és el Dia del Senyor. Fa alegria de pensar que avui tots els sacerdots del món baixaran a l’altar i portaran el Sagrament i el repartiran als creients: és el Pa de la Vida. 
Tenir desig de l’Eucaristia i pensar "Avui rebré el Cos de Crist i em posaré a la fila dels fidels que van a combregar; allí em serà dit «El Cos de Crist» i diré el més dolç «Amén»... i rebré el Cos de Crist que m’uneix al Senyor en aquest món i en l’altre". Aquest pot ser el desig d’aquest diumenge: rebre amb amor, quasi anònimament, el Cos de Crist. Anònimament vull dir sense que ningú sàpiga l’alegria immensa que tinc de rebre l’Eucaristia, només el Senyor i el meu cor. Fem aquesta pregària: Senyor, tinc desig de rebre l’Eucaristia que m’uneix a tu en aquest món i en l’eternitat. És Jesús que ve cap a mi i vull que em trobi a la fila, perquè som seus. Sí, el Diumenge és més bonic quan anem a Missa, i també la setmana que comença.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (III)

Pel dissabte després de la cendra...

La dolcesa de l'Ave Maria

El dissabte és sempre un dia bonic. És bonic perquè el perfum de la Mare de Déu omple el dia. Tots els dissabtes de l’any sempre porten el record de la benaurada Mare de Déu. Quan els cristians pensen en la Mare de Déu sempre els agafa ganes de ser bons. Sempre m’ha fet gràcia que un es pot anar a confessar de grans crims i el sacerdot li mana de penitència “Digués tres vegades l’Ave Maria”. Un pot pensar: si que es barato! Però si ho penses bé: què pot fer millor aquell pecador perdonat sinó deixar el pecat i l’absolució a la intercessió de la benaurada Verge Maria, ella que es refugi dels pecadors.
Resem una Ave Maria ben dita, poc a poc, respirant a cada cadència, assaborint les paraules i pensar que no són paraules d’home, sinó que són paraules d’àngel. L’hem de dir amb els ulls tancats com si la tinguéssim al davant. Les més dignes per saludar a la Mare de Jesús. Anoteu a l’agenda, si no és avui, un altra dia: «Anar al santuari de Misericòrdia o a qualsevol parròquia per resar una Ave Maria». Avui ens hem d’alegrar que Maria sigui la Mare de Déu. D’aquesta manera és Mare nostra. En la comunió dels sants tot és donat en plenitud, no hi ha res repartit, tot és de tots i quan diem l’Ave Maria la diem en nom de tots els patriarques, dels màrtirs, dels justos i dels pecadors, dels vius i dels difunts, dels qui han estat i seran ... tota l’Església del cel i la terra està amb nosaltres quan diem: «Déu vós salve, Maria, plena de gràcia, beneïda sou vós entre les dones i beneït és el fruit del vostre ventre Jesús”. Ens unim als nostres pares que abans que nosaltres han dit l’Ave Maria, sentim-.nos en comunió amb ells. Estiguem contents avui.

Ave Maria!

Et saluda el teu servidor de part dels àngels

i dels patriarques, i dels profetes i dels màrtirs,

i dels confessors, i de les verges, i dels verges:

i et salut per tots els sants de Glòria. (Ramon Llull)

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (II)

Pel divendres després de la cendra...

Santificar les paraules

Demanar al Senyor que les paraules que diem avui, totes i cadascuna, siguin paraules del cor, netes. Sobre moltes coses no podem fer res, però sí que podem determinar les paraules que diem. Hi ha paraules feridores, o que deixen sobreentendre, iròniques i malicioses; hi ha paraules que poden provocar tristesa als altres. No és cert que de vegades les paraules que ens han dit ens han ferit tant que queden tota una vida? Les paraules ofensives queden a manera de nafra dins del cor de vegades durant molts anys; no fan mal només el primer dia, queden allí. Quan les recordem ens omplen de tristesa.

El cristià sempre ha de dir paraules de benedicció, paraules amables perquè porta l’amor de Déu dins del cor i la seva paraula transmet l’alegria de la fe. Esforcem-nos durant el dia d’avui a parlar bé de tothom i callar aquelles paraules que no siguin netes com el cel d’hivern d’aquests dies. Diguem: “Senyor, jo no sé quines paraules hauré de dir, et demano la gràcia de no dir cap paraula en la qual tu no puguis reconèixer el fill (o la filla) de Déu que sóc”.

Cada dia de Quaresma és un regal i un goig (I)

Pel dijous de després de cendra...

La pregària del matí ben feta

Un cristià que comença el dia i no prega és com un ocell que es disposa a volar i no té ales. La qualitat de la pregària no es mesura per la quantitat, sinó pel pensament i el cor. Encara que sigui breu hem de trobar un moment per pregar, quan ens acabem de vestir o quan sigui... És tancar els ulls o mirar el cel per la finestra, o mirar una imatge de la creu, o no mirar res (no importa)... respirar profund, tancar un moment els ulls i dir fent el senyal de la creu amb la consciència de la fe: «En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant» i dir: «Beneït sigueu Senyor Déu meu, ajudeu-me, Senyor, en tot el que avui haig de fer». No res, uns instants, però l’amor de Déu entra a dins i s’hi queda. I els qui tenen el costum de dir les pregàries de tota la vida com l’oferiment d’obres o la pregària de les Hores que ho facin millor durant la Quaresma i pregant per aquells que no preguen.

QUARESMA 2015.- ACTIVITATS

- 24 de febrer, dimarts, les 8 del vespre.
       Catequesi d’adults
       Missatge Quaresmal del Sant Pare al Poble de Déu.
       Presentació de Mn. Rafael. Es repartirà el text.

- 11 de març, dimecres, a les 8 del vespre
       Formació de pares dels nens de catequesi.

- 14 de març, dissabte, de 2/4 de 7 a les 8,
       Recès Parroquial:
       Aprendre a pregar amb el cor.

- 18 de març, dimecres, a les 8 del vespre
       Formació de pares dels nens de catequesi

- 20 de març, divendres, a les vuit del vespre
       Concert sacre de l’Escolania de la Reial Congregació
       de la Puríssima Sang de Reus

- 24 de març, dimarts, a 2/4 de 9 del vespre
       Conferència “La salut de l’ànima i del cos”
       A càrrec del Dr. Josep Roca i Mn. Rafael Serra

- 31 de març, dimarts
       Celebració comunitària de la penitència.


NOTES:
- Tant Dimecres de Cendra com Divendres Sant són dies de Dejuni i Abstinència.
- Tots els divendres de Quaresma són dies d'abstinència.
- Durant la Quaresma, tots els divendres seguirem fent l'Exposició del Santíssim Sagrament de 2/4 de 5 de la tarda a les 7 del vespre.
- Cada Divendres de Quaresma, a les 7 del vespre, Via Crucis

Al Blog de la Parròquia, durant la Quaresma, cada dia un escrit breu per ajudar-nos a fer camí tots units en el Senyor.

DEMÀ, DIMECRES DE CENDRA

DIMECRES DE CENDRA LA MISSA A LA PARRÒQUIA SERÀ A LES 12 DEL MIGDIA
A LES VUIT DEL VESPRE LA MISSA SERÀ A LA PRIORAL

"Han estat morts pel sol fet de ser cristians" (Papa Francesc)

Avui el Cos de Crist ha estat de nou ferit. Els hostatges de Líbia han estat colpits. Eren cristians de la santa Església Copta. El Papa Francesc té el cor desolat. Morts a la platja amb el mar infinit de l’amor de Déu al seu darrera. ¿Es possible que el món occidental permeti i no posi els mitjans per aturar aquesta matança o aquest mal quasi hipostasiat pel fonamentalisme islàmic?. Allà on els homes glorifiquen el Déu veritable ressona la lloança i l'amor. Mai la mort i és cosa del Maligne matar en el seu nom. Una perversió. Déu és únic, però no totes les formes de la religió són iguals.

Al peu de foto es pot llegir:
"La gent de la Creu, els seguidors de l'hostil Església d'Egipte"

Matar a sang freda, fer-ne un youtube i divulgar-ho món? Hi ha cosa més esgarrifosa?

Aquests homes eren ben conscients que era el seu darrer moment de la vida i alguns pregaven. Demanem a la Mare de Déu, que ells estimen tant, que protegeixi aquestes antigues i santes esglésies de l’orient. Portem aquest dolor dins del cor. Són batejats, són fills de Déu, creuen en la Santa Trinitat. Preguem per la seva ànima i preguem per les esposes i els seus fills. Mentre al nostre país tot són notícies de corrupció de targetes black i històries per l’estil i entretant els cristians són exterminats a l’orient i els immigrants arriben a les costes d’Europa ... exposen la seva vida a la mort, perquè saben que la mort que viuen als seus països és encara més temible. Que els governants d’aquest món aprenguin que la política (l’art de dirigir la ciuatat) està al servei de la justícia i del bé comú i no dels propis interessos. Avui és un dia de dol per l’Església de Déu. Preguem per la pau.

Adéu, Al·leluia.

Aquest diumenge acomiadem l’al·leluia. Ja no el tornarem a cantar fins a la nit de Pasqua. Llavors l’hivern haurà passat, i la primavera lluirà esclatada. Ara, però, els ametllers, un xic atrevits, han fet florida. Així ho he vist aquesta setmana a la carretera de Valls.

No cantar l’al·leluia durant la Quaresma és un costum antiquíssim de l’Església. L’hem de deixar de cantar per cantar-lo amb més goig el dia de la festa. Perquè la preparació de la festa no és el mateix que la mateixa festa. L’al·leluia és el cant de Pasqua. És un cant que ve de l’alba del matí de Pasqua, un cant incessant, que pren generacions i generacions de creients, que se’l van passant, com un cor darrera un altre cor i així incessantment.

L’al·leluia és un cant que troba la seva plenitud amb l’al·leluia infinit del cel i del Regne. Allí serà una plenitud i un intensíssim goig. L’al·leluia més que paraules és un so, com una mena de cant de llengües inarticulat, expressa el goig íntim i la certesa de què Crist ha ressuscitat.

Fem bona Quaresma per cantar amb un goig més gran l’al·leluia per Pasqua. Tot el que sembrem durant la Quaresma, de pregàries, d’amor als germans, de bondat de cor ... brotarà per Pasqua. Seran les flors de Pasqua florides pel Senyor Ressuscitat. Però, encara que el deixem de cantar no oblidem l’al·leluia, guardem-lo dins del cor. El tornarem a cantar. Som el poble de l’al·leluia. Som el Poble de la Pasqua. Bon diumenge, amics.

Escoltem aquesta melodia gregoriana, la música que et fa enyorar l’eternitat i que transcendeix el temps; aquesta música expressa millor el significat de l’al·leluia. Tanqueu els ulls i no penseu en res més sinó en el que escolteu. Ës un balanceig dolcíssim i enyoradís de Déu.

Els fills d'una mateixa mare parlen una mateixa llengua

Amb els nens, avui, hem fet una bona catequesi i els hem dit que quan sortissin de la Parròquia i fessin un petó a la mare els ho diguessin.

La mare Església els ha engendrat pel baptisme. La llengua que parlen els fills de Déu és l’amor. Ho han entès i han quedat contents. I un nen que escoltava intel·ligentment li he preguntat: ¿Què els passa als homes quan no s’estimen?" I ell, ara no em recordo el nom, ha dit amb encert: “Es destrueixen.” M’ha emocionat.

Les catequistes també han estat contentes de saber que els fills d’una mateixa mare parlen el mateix llenguatge. Feia molt fred però els cants han omplert l’aula de la catequesi. Aquest any canten molt bé els nens i les cançons noves que els ensenyem omplen de goig.

Ahir amb els de segon varem celebrar la festa de la Presentació del Senyor: tots a l’Església amb un gran silenci, vàrem encendre les candeles i cantant van anar fins a l'altar. Els nens i nenes em varen fer pensar amb l’antífona de les primeres Vespres de la feta d'ahir: Senex púerum portábat, puer autem senem regébat. No us espanteu, ara mateix ho tradueixo del llatí: “L’ancià portava el Nen, però de fet, era el Nen qui el conduïa”.

Al voltant de l’altar resàrem el Pare nostre i els vaig dir que diguessin una Ave Maria pels nens i nenes que havien de passar l’hivern en els camps de refugiats del Líban i de Jordània. Vaig sentir com la protecció de la Mare de Déu queia damunt d’aquells nens i nenes tant llunyanes en l’espai, tant propers en el cor. L'acte fou tant emotiu que una catequista se li ompliren els ulls de llàgrimes.

Recordeu-ho: Els fills d’una mateixa mare parlen la mateixa llengua i la llengua dels fills de Déu és l’amor. Sembla una futilesa i una evidència, però aquest és el tresor amagat que Déu tenia reservat des de segles i que Jesús ha revelat. Un tresor d’un valor incalculable. Trobar Déu és trobar l’Amor, el mateix Amor. Alegrem-nos!.

I escoltem també el gran Cant d’enyor de Lluís Llach, que canta impressionantment el sentiment de l’enyor de l’amor. Un amor que els cristians només trobem en Déu, la mateixa font de l’amor. Es una bellíssima cançó, que fa tendresa i respecte.

Un cant que ve de cel i que va cap al cel

El cant en la litúrgia, quan hi posem el cor i deixem que l’Esperit Sant respiri amb nosaltres, adquireix una ressonància que va més enllà de nosaltres mateixos. No cantem nosaltres sols, cantem amb tota l’Església. Ens unim a la lloança de tots els creients que han estat aquí a la terra i seran fins que el Senyor vingui. És la mateixa vibració, el mateix sentiment interior i esdevé un pressentiment del cant que es canta al cel. Per això aquests dies hem cantat amb profusió el cant nr. 21 del cantoral. Fa alegria de cantar, ens fa sentir poble de Déu. 

Som una comunitat que s’uneix als creients de tot el món que reconeixen que Jesús ha ressuscitat, que Déu és Trinitat, que reconeixem un sol baptisme per perdonar els pecats i ens sentim joiosos de lloar al Senyor. Amb aquest cant que és realment ecumènic comencen moltes litúrgies dominicals. 

Quan cantem en la litúrgia no cantem per ningú (i per això ni importa massa si ho fem bé o malament), cantem pel Senyor, com una efusió de goig. Per Ell és el nostre cant. Cantem un pentagrama (una melodia i una lletra), però qui l’interpreta és la nostra fe, que és un do de l’Esperit Sant. Lloar el Senyor és una alegria tant gran, el cor s’esponja i l’anima exulta. 

A la nostra parròquia, quan ens hi posem, cantem bé. Cantem bé perquè estimem a Jesús. El cant i la música ens agermanen per fora, però el que ens uneix i veritablement ens agermana és la fe. Dóna gust pujar les grades de l’altar sentint una comunitat que canta. Blaise Pascal va escriure aquest pensament: Només conec dos tipus de persones raonables: les que estimen a Déu de tot cor perquè el coneixen, i les que el busquen de tot cor perquè no el coneixen. Nosaltres som els qui volem conèixer i estimar Déu, per això ens plau de lloar-lo

Us posem una magnífica interpretació d'aquest cant a càrrec del Purdue Varsity Glee Club (coral de l'Univeristat de Purdue, Indiana, EUA) a la Crystal Cathedral, de l'Església catòlica al Comtat d'Orange, Califòrnia. El nom real del temple és Christ Cathedral (Catedral de Crist) i és una església molt coneguda per la quantitat d'activitats que s'hi fan, així com per la qualitat musical de l'orgue que també podem veure al vídeo.

i una altra versió, aquesta de la mà de la famosíssima organista Diane Joyce Bish, de Kansas, als Estats Units, que ha fet concerts a Catedrals de Europa. 

Gaudiu d’aquesta música i dins vostre alegreu-vos de la vostra fe.