divendres, 30 d’abril del 2010

Assemblees Familiars

La joia més gran, la de celebrar la Pasqua, va ser viscuda profundament a la nostra comunitat, i per això ens plau fer-vos cinc cèntims del que va ser.

Abans que res, hem de dir que totes les celebracions van ser molt participades i plenament viscudes. El Dijous Sant, després de la Missa de la Cena del Senyor i de la solemníssima reserva del Santíssim en el monument, bellament i austera preparat, es va fer una especial Hora Santa de pregària pels sacerdots de tot el món davant Jesús.
El camí de la creu va omplir el silenci del matí del Divendres Sant, un silenci que es va trencar amb la invocació a l’arbre de la creu i l’adoració del gran misteri de la Mort Redeptora de Jesucrist.
Moltes persones van estar treballant per preparar els detalls de la Vetlla Pasqual, una celebració que va tenir un especial to colorista, amb flors i plantes de tots els colors, projecció de fotografies, diapositives i de vídeos que il·lustraven les lectures. Va ser una forma de rebre el foc de Vida, l’aigua de la salvació, la gloria del Ressuscitat, que es va fer present, com cada diumenge, com cada eucaristia, a la taula del altar a casa nostra, la nostra parròquia.
En acabar la vetlla pasqual encara ens vam trobar per compartir mones i alegria.
Una gran cloenda va ser les solemnes vespres del diumenge de Pasqua, les vespres baptismals
En col·laboracions anteriors a la Veu de la Parròquia, hem explicat com va sorgir el projecte de les Assembles Familiars a Reus, quin va ser el procés del seu desenvolupament i quina era la finalitat de les Assemblees. Ens referim a uns inicis que es van començar a gestar l’any 1992 i que es van posar en marxa l’any 1995.
D’aleshores ençà han passat divuit anys i hi ha hagut canvis pel que fa al nombre de grups, de persones, de textos i de Rectors.
El dia 4 d’octubre de 2009, mossèn Rafael Serra passà a ser el nou rector de la nostra Parròquia, i algunes coses també canvien. Pel que fa a les Assemblees Familiars l’Antic Testament i els llibres dels profetes fan pas a les benaurances.
Junt amb ell, el nostre vicari Joan Francesc Amigó fa també suport i acompanyament a grups amb els mateixos continguts. Rector i Vicari ens ajuden a meditar les benaurances, a aprofundir-les, a fer-nos-en vivència. Posen Jesús en el centre de les nostres reunions. Ens diuen coses tan entranyables com que Jesús va aprendre les benaurances a la falda de la seva mare; altres coses, que són benaurats els pobres d’esperit i que també són benaurats els compassius. Que no hi ha compassió sense amor. Que la pregària del parenostre ens agermana. Que la pregària no són paraules, no és parlar per parlar, és estar amb el Senyor, ens aporten elements per a la reflexió personal i en grup, elements que ens ajuden a viure la fe i a compartir-la en qui vulgui ser un més d’algun dels grups.
Les reunions continuen fent-se cada mes a les cases de les famílies acollidores per reflexionar els textos, comentar-los i fer pregària. Actualment el nombre de grup és de 7, el de persones és de 72.

dimarts, 27 d’abril del 2010

La inabastable profunditat de la crisi

El rector ja en parla a l'editorial de La Veu del mes d'abril. I el tema és recurrent en el món cristià, especialment el catòlic que habita en el sector occidental del planeta. Estem en un moment de crisi, estem en un moment de profunda prova.
I jo em pregunto: És la fe la està en un moment de prova? No ho crec, la fe és ferma, però els cristians ens veiem massa sovint engolits per la cruel quotidianitat, la facilitat amb la que la informació -veritable o falsa- va d'un lloc a l'altra o l'immobilisme d’aquelles persones que pensen que enfront la prova cal enrocar-se i somicar per temps passats... entre tot això hem de maldar per donar llustre a les nostres comunitats, hem de fer mans i mànigues per vèncer reticències i prejudicis, hem d'esprémer la imaginació per oferir coses noves que entrin en el “catàleg d'activitats” que la societat té a l'abast, hem de redefinir o reinventar allò que podríem anomenar la “logística eclesial” (el que seria la Pastoral)... Tot sense perdre de vista mai la fermesa de la fe en el missatge del Veritable Mestre i Senyor, Jesucrist. El Jesús de Natzaret, l'home com nosaltres.
Hi ha moltes veus que s’alcen demanant una decisió, un pas valent, una renovada evangelització i una clarificació del missatge cristià del segle XXI. També hi ha veus que demanen que el canvi es faci mirant endavant, que reclamen que els bisbes del món, exercint com a pastors de l’Església, postulin la convocatòria d’un nou Concili. Hi ha veus que demanen redescobir les pràctiques del passat per donar validesa i exclusivitat al veritable dipòsit de la fe.
Ja veieu que hi ha moltes veus per a un fons comú: la crisi religiosa, la crisi de la fe, la crisi de valors, la crisi de la persona en tant que és imatge de Déu...
Més enllà que l’aparició simultània en el temps signifiqui cap lligam d’unes i altres, podem afirmar sense cap tipus de dubte que en aquests moments ens ha tocat viure un temps de crisi de fe -a més de les altres crisis que podríem dir que són més mundanes. De totes maneres, i com ja he dit a l’inici, la crisi no està en la fe. I ara m’atreveixo, reconec que agosaradament, a ubicar aquesta crisi en tres àrees.
La primera la situaria en les dificultats que l’ésser humà té en el temps actual per fer qualsevol compromís de fe. Es tracta d’un aspecte que assenyalaria com a “generador de desorientació”. No sabem ben bé com afrontar-lo, ens desborda massa sovint i ens fa plantejar si no hauríem d’emprar les metodologies i les formes més modernes per a la nostra transmissió de fe.
La segona seria la inabastable profunditat de la crisi actual que genera no poques pors i la fatídica pregunta “on anirem a parar?”. Una causa que porta precisament associada la manca de fe.
I la tercera. Costa reconèixer que en certa manera estem recollint el fruit d’algunes males praxis o d’alguns errors en les decisions que es poden haver pres, temps enrere o més recentment. Perquè ara la societat és menys propensa a valorar les coses i les persones com són, i es rebusca com han estat per desprestigiar-les. En altres paraules, s’esborra la possibilitat del perdó, de la rehabilitació, del canvi de pensament, en una paraula, de la “metanoia” (conversió), un aspecte primordial de l’encontre del pecador amb Déu

diumenge, 25 d’abril del 2010

L'Alegria de la Pasqua

Silenci, tenebra tristesa, por... així acabava aquell Divendres Sant pels Apòstols i algunes dones que havien quedat desolades veient el cos del Mestre malferit, colpejat, befa de tots, penjat d’una creu com un malfactor.
Malgrat tanta foscor, el diumenge de bon matí, unes dones esporuguides i temoroses van cap al Sepulcre per ungir amb olis aromàtics el cos que havien enterrat. Era tant l’amor vers Aquell Crucificat, que havia passat fent el bé, guarint malalts, perdonant els pecats, obrint escletxes d’amor i comprensió que no podien oblidar-lo.
Allà no el trobaren, el Pare l’ha Ressuscitat. La mort ha estat engolida, vençuda i nosaltres com Ell també gaudirem de la resurrecció.
Com...? És la fe que ens permet creure en la resurrecció. La nostra ment no pot comprendre allò que la sobrepassa, però si pot creure i fiar-se del Mestre. La Pasqua és el pas de la mort a la vida.
La Pasqua és la gran festa dels cristians. Aquell infant feble, desconegut, nascut en una establia, ara, després d’una vida donada al servei dels altres, morint per amor, ha triomfat, és el Vivent.
La Pasqua és descobrir la llum de Crist. La Pasqua és viure el nostre Baptisme. La Pasqua és viure a l’estil de l’home nou, el Crist.
La Pasqua és creure en el seu Esperit, que és qui ens dóna força per caminar estimant i sembrant pau.
La Pasqua és el nucli central de la nostra fe.
La Pasqua és una festa tant important que l’Església la celebra durant cinquanta dies. La Pentecosta clou aquest llarg període pasqual.
Ànim! Visquem plenament la joia de la Pasqua amb els signes pasquals: Alegria, Fortalesa i Amor.

dimecres, 21 d’abril del 2010

No Judiquem El Tot Per Una Part

L’Any Sacerdotal ha esdevingut un any de dolor per l’Església Catòlica. La situació és d’una crisi gravíssima i molt dolorosa. L’Església sofreix a tot el món. I just perquè l’estimem sofrim amb ella. Amb un estat tant dolorós com si ja no poguéssim cantar els himnes d’alegria. Velles històries surten a la llum pública de fets i d’actituds execrables que avergonyeix de posar-hi nom.

Hom no sap on arriba l’objectivitat de les acusacions i l’orquestració dels mitjans de comunicació que sembla moltes vegades que volen denigrar i destruir tot allò que porti el nom de cristià. I certament judiquen el tot per una part. Sempre serà veritat que el crim d’algun membre de la institució no posa en entredit a la institució a sí mateixa. Com si diguéssim, cosa falsa, perquè hi ha polítics corruptes tots els polítics són corruptes. Tot i així serà sempre veritat la paraula de Jesús: «ai del qui escandalitza un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin una mola de molí i l’enfonsessin al mar» (Mt 18,6).

Planyeu els pastors de l’Església, però planyeu sobretot els clergues de les nostres parròquies que han de viure amb aquest escenari. Molts són uns herois que donen la vida per moltes causes. I alguns són sants que només Déu sap. I els altres són homes honrats que mantenen el culte i la catequesi en esglésies sense joventut. Són fidels. I experimenten la pobresa del viure i la incomprensió del món. I així coronen el seu Getsemaní. I quan moren són plorats per pocs. De vegades, per ningú. Però tenen a Déu per plenitud i únic guardó.

Són temps de molta pregària, de molta penitència, de la gran purificació com la «plata al gresol». L’únic que resplendeix en l’Església és la lluminària del Ciri Pasqual. Llum pura del Senyor Vivent i gloriós. Llum radiant. En l’Església tot té revers. En Crist no hi ha revers. Es llum i plenitud per totes bandes.

A despit de tot, que tinguem una joiosa cinquantena pasqual. La nostra alegria ningú no ens la prendrà.

divendres, 16 d’abril del 2010

Qui És Jesús?

Cada temps ha interpretat Jesús i ha projectat en ell molta ideologia. I escrivint i parlant sobre Jesús molts teòlegs i pensadors del nostre temps han fet les seves interpretacions, presentades com indiscutibles, sobre la veritat de Jesús, quan de fet, fan la seva pròpia fotografia. No la del Senyor. I és així que apareixen arguments com els del Codigo da Vinci (i tots els seus imitadors) sobre la manipulació de les fonts antigues del cristianisme. Una manipulació que no poden demostrar mai, perquè pròpiament no existí. La falta de rigor crític i de respecte a la veritat històrica fa dubtar de la bona fe dels creadors d’aquesta literatura.

Tot i així la saviesa de la fe de l’Església reconeix amb certesa que Jesús és Aquell que els evangelis i els seus deixebles afirmen i creuen que és, des de llavors fins avui. I els cristians hem de suportar i comprovar una i altra vegada que aquestes opinions calen i influeixen. I constatem una i altra vegada la frivolitat de la mateixa societat en temes existencials que mereixen un gran respecte perquè són el sentit del viure i l’esperança de molts.


Pels cristians negar que Jesús és el Fill de Déu seria com negar que no existeix el sol. Seria inconcebible i impensable. Jesús ha dit de sí mateix «jo sóc la resurrecció i la vida». Aquestes paraules es poden creure i es poden negar, però no deixen mai ningú indiferent.

Els creients en Crist ens podem avergonyir de moltes planes de la història de l’Església, però mai tenim per què avergonyir-nos de Crist. Moltes vegades som uns impresentables (potser no tant com diuen!) però Jesús, el Senyor, és sempre presentable. Es el que Déu Pare ha «presentat» davant del món i de la història com la veritat, la salvació i la vida eterna. Les opinions passen, però la veritat roman per sempre. Com un cel serè i lluminós.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Conferència de Xavier Graset

La Parròquia va encetar l’any passat, un seguit de conferències que formen part d’un projecte de diàleg entre fe i cultura. La primera va ser de la directora de Càritas, Maite Murria, en un moment marcat per la crisi i l’increment de les persones que truquen a les portes de la institució eclesial per demanar ajut.

La segona va anar a càrrec del president de Justícia i Pau, el doctor Arcadi Oliveras que ens va parlar sobre els desequilibris planetaris i el repartiment de la riquesa.
El proper 29 d’abril tindrem una nova sessió i en aquest cas serà el periodista Xavier Graset que ens parlarà de la difícil relació -a priori- entre ètica i periodisme.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Realment Crist ha ressuscitat, Al·leluia!

No cal gaires paraules per explicar la més gran notícia que ha viscut a Creació: El Senyor ha Ressuscitat. I la Resurrecció de Crist és un fet que transcendeix tot el temps, totes les persones, totes les coses... per això és tan immensa la nostra felicitat... i per això no hem deixat de mirar la creu, perquè és on nia la força inabastable d'aquesta resurrecció.

Amigues, Amics... Bona Pasqua!!

divendres, 2 d’abril del 2010

El dia abans de ser entregat (Extracte de l'homilia del Dijous Sant)

El dia abans de ser entregat Jesús prengué el pa i el vi, en va donar gràcies, el partí i el repartí, i els en donà tot dient: això és el meu cos entregat per vosaltres; aquesta és la meva sang lliurada per vosaltres en remissió dels pecats; i ell posava a les seva mans i en aquells signes tota la seva vida, i la seva missió i el seu lliurament al Pare. I l’eucaristia serà per sempre el memorial de l’amor i de l’ofrena de Crist.

Vet aquí que canviava el significat d’aquell àpat ritual d’Israel i des d’ara la Pasqua serà per a nosaltres la memòria del pas de Jesús. Germans, espiritualment som al cenacle, a la Sala Alta i avui per nosaltres l’Amor MATEIX para taula. I Ell és entre nosaltres i fa de diaca (ocupa el lloc del servent i de l’esclau) i es prostra davant nostre i ens renta els peus. No fem com Pere (no podem ser dels seus si no entenem que l’Església és una comunitat de servei). Us l’imagineu el Senyor, amb els seus ulls, mirant-los, aixecant-se i dient: Sereu feliços si ho practiqueu.

Però avui, germans, és encara un misteri més gran. Perquè el Senyor instituint l’Eucaristia, instituïa també el sacerdoci ministerial. Allí naixíem, en aquella taula plena de llum. És el dia del naixement del Calze. Pregueu, germans pels vostres preveres. Aquests dies que passem hem de sentir les opinions del món que judiquen el tot per una part i per una part petita. I que ens posen a sospita a tots. Fa més soroll un arbre del bosc que cau perquè s’ha corromput que no pas tota l’arbreda que creix i viu sota el sol de la gràcia. De la mateixa manera que dic que lluny de la Taula de l’Eucaristia no creix res en l’Església, tampoc el sacerdot no pot viure en la fidelitat sinó íntimament unit a Jesucrist.

Estimeu-los i demanem al Senyor que doni rebrots nous a l’arbre de la successió apostòlica. I després de la Missa, el Monument, lloc que ens recorda l’angoixa del Senyor, el seu lliurament. De l’Eucaristia brolla tot, allí neixen els apòstols, allí neix la força d’estimar, allí ens és donat de ser Església, com un do.

dijous, 1 d’abril del 2010

Amor fratern

Parlar de l’amor ens costa molt, ja que avui dia se’n parla d’una manera vana i per això hem perdut una mica el veritable sentit d’aquesta paraula. Amor podem dir és donació, entrega.
Jesús digué als deixebles: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així doncs, estimeu-vos els uns als altres.” (Jn. 13,34).
I com va estimar Jesús? Fins a l’extrem, fins a donar la seva pròpia vida per tots nosaltres, homes i dones de tots els temps.

Diem que el Dijous Sant és el dia de l’Amor fratern, però, això no hauria de ser cada dia?
Perquè cada dia “l’altre” ha de ser per a nosaltres més important que el meu “ego”. Cal aprendre a viure servint i estimant a tothom, sabent respectar, callar, perdonar, oblidar... Però, com aconseguir aquesta fita en les nostres vides?
Jesús el dia abans de la seva Passió ens va donar, ens va lliurar el seu Cos i la seva Sang per alimentar-nos perpètuament i donar-nos vida.
Ja tenim, doncs, i d’una forma ben concreta, la font d’aigua que brolla sense parar, que ens nodreix per tenir forces per saber estimar, que ens posa els fonaments del “saber estimar”.
En l’Eucaristia, Crist se’ns fa present com a aliment. Ell cada dia ens para la taula i ens espera per anar fent camí amb nosaltres i ajudar-nos a superar a poc a poc les nostres petiteses i manques d’amor per arribar a tenir un cor gran on hi càpiga tothom.